http://formadores-fer.blogspot.com.es/2013/04/26-cuentos-para-pensar-jorge-bucay.html
Maestra, ¿qué es el amor?
Uno de los niños de una clase de educación infantil preguntó:
- Maestra… ¿qué es el amor?
La maestra sintió que la criatura merecía una respuesta que estuviese a la altura de la pregunta inteligente que había formulado. Como ya estaban en la hora del recreo, pidió a sus alumnos que dieran una vuelta por el patio de la escuela y trajeran cosas que invitaran a amar o que despertaran en ellos ese sentimiento. Los pequeños salieron apresurados y, cuando volvieron, la maestra les dijo:
- Quiero que cada uno muestre lo que ha encontrado.
El primer alumno respondió:
- Yo traje esta flor… ¿no es bonita?
A continuación, otro alumno dijo:
- Yo traje este pichón de pajarito que encontré en un nido… ¿no es gracioso?
Y así los chicos, uno a uno, fueron mostrando a los demás lo que habían recogido en el patio.
Cuando terminaron, la maestra advirtió que una de las niñas no había traído nada y que había permanecido en silencio mientras sus compañeros hablaban. Se sentía avergonzada por no tener nada que enseñar.
La maestra se dirigió a ella:
- Muy bien, ¿y tú?, ¿no has encontrado nada que puedas amar?
La criatura, tímidamente, respondió:
- Lo siento, seño. Vi la flor y sentí su perfume, pensé en arrancarla pero preferí dejarla para que exhalase su aroma durante más tiempo. Vi también mariposas suaves, llenas de color, pero parecían tan felices que no intenté coger ninguna. Vi también al pichoncito en su nido, pero…, al subir al árbol, noté la mirada triste de su madre y preferí dejarlo allí…
Así que traigo conmigo el perfume de la flor, la libertad de las mariposas y la gratitud que observé en los ojos de la madre del pajarito. ¿Cómo puedo enseñaros lo que he traído?
La maestra le dio las gracias a la alumna y emocionada le dijo que había sido la única en advertir que lo que amamos no es un trofeo y que al amor lo llevamos en el corazón.
El amor es algo que se siente.
Hay que tener sensibilidad para vivirlo.
El buscador
Aquesta és la història d'un home a qui jo definiria com un buscador... ...
Un buscador és algú que busca; no necessàriament algú que troba. Tampoc és algú que, necessariament,sap què és el que està buscant. És simplement algú per a qui la seva vida és una recerca.
Un dia, el buscador va sentir que havia d'anar a la ciutat de Kammir. Havia après a fer cas rigorós d'aquestes sensacions que venien d'un lloc d'esconegut de si mateix. Així que ho va deixar tot hi s'en va anar.
Després de dos dies de viatge per camins polsegosos va albirar, en la llunyania, Kammir. Una mica abans d'arribar al poble, li va cridar molt l'atenció un turó a la dreta del sender. Estava entapissat d'un vel meravellós i tenia u munt d'arbres, ocells i flors encantadors. L'envoltava pertot arreu una mena de petita tanca de fusta llustrosa. Una porteta de bronze el convidava a entrar.
De cop i volta va notar que oblidava el poble i va sucumbir a la temptació de descansar un moment en aquell lloc. El buscador va traspasar el portal i va començar a caminar lentament entre les pedres blanques que estaven distribuïdes, com a l'atzar, entre els arbres. Va deixar que els seus ulls reposessin com papallones en cada d'etall d'aquell paradís molticolor.
Els seus ulls eren els d'un buscador i potser per això va descobrir aquella inscripció en una de les pedres: Abdul Tareg, va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies. Es va estremir una mica quan es va adonar que aquella pedra no era simplement una pedra: era una làpida. Va sentir pena quan va pensar en un nen de tan poca edat estava enterrat en aquell lloc. En mirar al seu voltant, l'home va veure la pedra del costat també tenia una inscripció. S'hi va acostar per llegir-la. Deia: Yamir Kalib, va viure 5 anys, 8 mesos i 3 setmanes. El buscador es va sentir terriblement commocionat.
Aquell vell indret era un cementiri, i cada pedra era una tomba. Va començar a llegir, una per una, les làpides. Totes tenien inscripcions similars: un nom i el temps de vida exacte del mort. Però el que va connectar-lo amb l'espant va ser comprovar que el que més temps havia viscut amb prou feines arribava als onze anys... Aclaparat per un dolor terrible, va seure i es va posar a plorar.
El cuidador del cementiri pasava per allí hi s'hi va acostar. Se'l va mirar com plorava durant una estona en silenci i després li va preguntar si plorava per algun familiar.
-No per cap familiar- va dir el buscador-. Què passa en aquest poble?Què hi ha de tan terrible en aquesta ciutat? Per què hi han tans nens morts enterrants en aquest indret? Quina és la maledicció horrible que pesa sobre aquesta gent, que els ha obligat a construir un cementiri de nens?
L'ancià va somriure hi va dir:
-Ja es pot asserenar. No hi ha cap maledicció. El que passa es que aqui tenim un antic costum. Li ho explicaré:
"Quan un jove compleix els 15 anys, els seus pares li regalen una llibreteta com aquesta que tinc aquí, perquè se la pengi al coll. Entre nosaltres és la tradició que, a partir d'aquell moment, cada vegada que algú gaudeix intensament d'alguna cosa, obri la llibreta i hi anoti: A l'esquerra, que és el que es va gaudi. A la dreta, quanta estona va durar el guadi. Va coenixer la seva promesa i s'en va enamorar. Quan de temps va durar aquella passió i el plaer de coneixer-la? Una setmana? Dues? Tres setmanes i mitja ...? I després, l'emoció del primer petó, el plaer meravellos del primer petó... Quan va durar? El minut i mig del petó? Dos dies? Una setmana? I l'embaràs i el primer fill ... ? I el cansament dels amics? I el viatge més desitjat? I la trobada amb un germà que torna d'un pais llunyà? Quan de temps va durar el gaudir d'aquestes situacions? Hores? Minuts? D'aquesta manera anem anotant a la llibreteta cada moment que gaudim... Cada moment. Quan algú mor tenim el costum d'obrir la seva llibreta i sumar el temps que ha gaudit per escriure-ho sobre la seva tomba. Perquè aquest és per a nosaltres és l'unic i veritable TEMPS VISCUT."
El cuidador del cementiri pasava per allí hi s'hi va acostar. Se'l va mirar com plorava durant una estona en silenci i després li va preguntar si plorava per algun familiar.
-No per cap familiar- va dir el buscador-. Què passa en aquest poble?Què hi ha de tan terrible en aquesta ciutat? Per què hi han tans nens morts enterrants en aquest indret? Quina és la maledicció horrible que pesa sobre aquesta gent, que els ha obligat a construir un cementiri de nens?
L'ancià va somriure hi va dir:
-Ja es pot asserenar. No hi ha cap maledicció. El que passa es que aqui tenim un antic costum. Li ho explicaré:
"Quan un jove compleix els 15 anys, els seus pares li regalen una llibreteta com aquesta que tinc aquí, perquè se la pengi al coll. Entre nosaltres és la tradició que, a partir d'aquell moment, cada vegada que algú gaudeix intensament d'alguna cosa, obri la llibreta i hi anoti: A l'esquerra, que és el que es va gaudi. A la dreta, quanta estona va durar el guadi. Va coenixer la seva promesa i s'en va enamorar. Quan de temps va durar aquella passió i el plaer de coneixer-la? Una setmana? Dues? Tres setmanes i mitja ...? I després, l'emoció del primer petó, el plaer meravellos del primer petó... Quan va durar? El minut i mig del petó? Dos dies? Una setmana? I l'embaràs i el primer fill ... ? I el cansament dels amics? I el viatge més desitjat? I la trobada amb un germà que torna d'un pais llunyà? Quan de temps va durar el gaudir d'aquestes situacions? Hores? Minuts? D'aquesta manera anem anotant a la llibreteta cada moment que gaudim... Cada moment. Quan algú mor tenim el costum d'obrir la seva llibreta i sumar el temps que ha gaudit per escriure-ho sobre la seva tomba. Perquè aquest és per a nosaltres és l'unic i veritable TEMPS VISCUT."
Extret de: Contes per a pensar. Jorge Bucay
No hay comentarios:
Publicar un comentario